A l’hospital, en un pis, alberg o residència, al carrer i també a la presó. A Arrels acompanyem i donem suport a persones sense llar en qualsevol situació perquè no se sentin soles i sàpiguen que poden comptar amb algú. Actualment, dues persones que coneixem des de l’entitat es troben en un centre penitenciari i regularment les anem a visitar per fer companyia, saber com estan i si necessiten alguna cosa. Aquests dies hem anat a veure en Jose.
Fa uns deu anys que coneixem a la Maria i en Jose, tots dos saben què és viure al carrer i des de fa un temps casa seva és una cel·la d’un centre penitenciari, un “chabolo” com li diu ell. Al centre de Quatre Camins, on des de fa dos anys està internat en Jose, només s’hi poden fer visites els dimecres al matí. Dues persones s’apropen a veure’l de tant en tant: una cosina i també en Josep Maria Anguera, educador d’Arrels, un matí cada mes.
Acompanyar i fer costat a les persones que coneixem davant de qualsevol situació és un dels pilars d’Arrels, i això també inclou la presó. “Les persones agraeixen que algú els faci companyia, peti la xerrada amb elles i s’interessi i es preocupi per com estan”, diu en Josep Maria Anguera. En els últims cinc anys, a Arrels hem acompanyat i visitat onze persones que es trobaven internades en un centre penitenciari.
Quan entrem a la sala on xerrarem durant una hora, en Jose ens regala dues llibretes i un quadre de Picasso de colors vius pintat per ell en un dels tallers que s’organitzen a la presó. Ens diu que és per a la gent d’Arrels i que el pengem on vulguem; ara ja decora una de les parets d’uns dels despatxos de l’equip de Suport a la Persona. Li preguntem com està o si li fa falta alguna cosa. Parla animadament de les activitats de manualitats que fan al centre: enquadernació, pintura, cartró pedra… és una manera de crear una rutina, ocupar el temps i distreure’s, perquè 24 hores són molt llargues. “He de fer alguna cosa, no puc estar-me cada dia al pati caminant de punta a punta sinó penso massa”, explica en Jose.
Diu que allò que més troba a faltar són les llargues caminades que feia amunt i avall per Barcelona. Després de dos anys sense trepitjar el carrer encara n’hi queden alguns però sembla que d’aquí poc, si tot va bé, podrà començar a tenir algun permís per sortir algunes hores. I quan quedi en llibertat què passarà? “Buscarem un lloc a la Llar d’Arrels o en algun altre recurs, no podem permetre que quan una persona surt de la presó torni al carrer“, assegura Josep Maria Anguera.
“Ens veiem d’aquí un mes”, ens acomiadem. D’aquí unes setmanes, una altra hora.
Més enllà de la presó
Segons la xarxa europea Feantsa, viure a la presó és una situació més de sensellerisme perquè no es compta amb un habitatge. Quan la persona surt de la presó, a més, no sempre té un lloc on estar segur ni algú que li doni suport i pot córrer el risc de tornar al carrer. Des d’Arrels, intentem que això no passi i busquem recursos d’allotjament on aquestes persones puguin estar. També, si la persona ho desitja, fem un acompanyament més proper per ajudar-la a recuperar el seu ritme de vida.
En aquest sentit, per a algunes persones, després d’anys d’estar a la presó, començar de nou, recuperar l’estabilitat, reincorporar-se al dia a dia de la societat i combatre l’estigma no és fàcil. S’han donat casos de persones que, quan queden en llibertat, no saben què fer, es troben perdudes i delinqueixen un altre cop per tornar a entrar. “La presó embruteix a la persona: treu autonomia, autoestima, habilitats i capacitat de decisió”, apunta en Josep Maria Anguera.
Per altra banda, també hi ha casos en què, entre la comissió del delicte i l’establiment d’una sentència judicial, poden passar mesos, inclús anys. Aquest endarreriment i l’acumulació de causes legals pendents pot dificultar, a vegades, el procés de refer la vida de la persona. Un exemple és el d’en Víctor, una persona amb problemes de salut mental que acompanyem a Arrels que, amb l’ajut de professionals va aconseguir recuperar una certa estabilitat. Tot i això, anys després del delicte es va dictar una sentència que l’obligava a entrar a presó i que feia desaparèixer tota la feina de millora feta fins llavors. Finalment, en aquest cas, es va poder modificar i aplicar un altre tipus de pena però això no sempre succeeix i complica la recuperació de l’estabilitat de la persona.